BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 7 de maig de 2024

PRIMERS PASSOS DEL CLUB

A l’any 1933, Bellaterra, creada el 1929 aproximadament, creixia lentament perjudicada per la crisi econòmica d’aquells anys. L’Hostal Sant Pancràs era el nucli central i social indiscutit.  La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. havia construït unes set o vuit torres per donar aparença de moviment i que després va vendre. La majoria dels colonitzadors, començaven per fer-se llogaters dels pisos de l’Hostal i després d’una experiència inicial compraven els seus solars i s’hi feien la casa i jardí. Els joves, i jo era un dels joves, no teniem altre esbargiment que fer un passeig per la urbanització i rodalies, anar a l’estació a veure com arribaven els trens, anar amb bicicleta i les tertúlies a la terrassa de l’Hostal Sant Pancràs i els dissabtes anar a les festes una mica picants que es feien a l’Hostal, els més grans.
La propaganda, enlluernant els compradors amb camps d’esports, piscina, església, etc., era pura falornia, perquè no hi havia res de res. Els carrers tenien voreres, però eren un pedregal i la il·luminació era tan minsa que de nit anaves a les palpentes, i no diguem de l’aigua, que a ple estiu es fonia i fins i tot m’havia arribat a dutxar amb un sifó.
Els propietaris de l’Hostal eren la Sra. Pepita, que segurament molts encara recorden i el seu marit, el Sr. Bartomeu. El Sr. Bartomeu, antic apotecari de Cerdanyola, era un home emprenedor, organitzador, enamorat de Bellaterra i naturalment una mica eixelebrat.
Els joves, en aquell temps, eren els qui avui són avis. Les noies Fàbregas, Maria Lluïssa i Paquita, les dues grans, doncs la Maria Rosa era un marrec; les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorens Suqué, en Josep Maria Milapeix, jugador de tennis, crec de tercera, el meu germà Climentijo.       Un altre grup era format per les dues nebodes d’en Gonzalo Bosch Bierge, per la Frasquita Camps i els seus germans. De la família Grifé circulava en Ramon, el seu germà Francesc ja tenia relacions i no venia gaire i en Lluís era un altre marrec. També hi havien unes noies que es deien Bosch que no recordo altra cosa que quan la guerra civil van desaparèixer. Alguns, però formaven part dels dos grups. En aquells dies, eren també menuts la Carme i Lluís Ábalo.
Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista.
Aquesta inesperada proposta va motivar nombroses reunions dels joves: gaudir d’una pista de tennis era una fita gairebé impossible. No podíem pensar en una futura piscina, doncs per una part, econòmicament era inviable i per altre part l’esperit intransigent, ple d’efluvis morals no podia admetre un lloc tan disbauxat, on els invididus ensenyen interioritats pecaminoses.

(2) I encara que no té res a veure amb Bellaterra, però si a l’esperit de què us he parlat, us contaré unes anècdotes. Eren els anys immediatament posteriors a la guerra civil, quan la moralització havia arribat a uns extrems deliciosos. Una societat determinada, de una ciutat de Catalunya, per celebrar un centenari important, va prendre l’acord de fer un monument als fundadors i per encapçalar-lo varen comprar una preciosa estátua d’en Llimona. Naturalment, era una dona nua. Però, Déu meu! quan varen saber-ho les forces vives de la ciutat es reuniren per discutir la procedència de fer un monument coronat amb un tan nefast estimul sensual. Les forces vives varen decidir que era improcedent i l’estàtua va quedar empresonada, durant uns anys, en els soterranis de l’Ajuntament.

Ho sé per un dels assistents a la reunió, que no recordo, i com a colofó final acabà dient: I saps quins eren els que més àrdidament anaven contra l’estátua: aquells que els dimarts anaven a Barcelona a veure les seves amigues.

També puc recordar-vos que a l’any 1929 acabades les obres de la Plaça de Catalunya s’hi varen col-locar numeroses estàtues, algunes encara hi són i altres varen ser desterrades a un parc més allunyat. Es va armar una trifulga entre diaris i periodistes I personalitats, increpant la notòria immoralitat de les estàtues. En fi, les que van quedar, una matinada van aparèixer adornades amb sostens, les que ho necesitaven. I també us puc dir, que els anys 1940 i següents, les forces de seguretat del nostre país estàven ocupadíssimes impedint que els banyistes passagessin per la platja sense banussos.

Per aquest motiu, afegint-hi l’econòmic, Bellaterra va tardar tant a tenir una piscina.

Decidits a aprofitar l’oferta del Sr. Bartomeu, vàrem reunir-nos novament per a concretar les condicions. La proposta concreta era que el Sr. Bartomeu ens deixava a precari el terreny i nosaltres fariem la pista. Quan el Sr. Bartomeu l’interessés recobar-lo, nosaltres l’hi tornariem percibint el cost menys una amortització i nosaltres ens quedaríem sense pista,

El projecte va fracasar, però el neguit ja hi era. Varem decidir deixar de banda aquesta proposició i seguir un altre camí.

La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. era propietari d’aquella illa, on avui hi ha el Club Bellaterra, i delimitada per la Plaça del Pi, carrer Joan Fàbregas, carrer Lluis Ábalo i carretera de Cerdanyola. A l’any 1934 hi havia una mica de jardí a la part que dóna a l’Hostal de Sant Pancràs i en un tros on avui hi ha el parc infantil i pista poliesportiva. La resta era un term pla i, on actualment hi ha la façana de l’edifici social, i miranta l’estació, hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i deu o dotze de llargada, que enunciava el “Fomento de la Vivienda Popular, S.A.”. L’espai des del rètol fins al límit de la Plaça del Pi, era una esplanada on no feia gaire s’hi havia muntat un envelat per la festa major.

(3) Manaven en el Foment, el Sr. Viza, jurista, economista, escritor i un prohom carlí, el Sr. Losantos i el Sr. Pañella. Els tres, ultra ser homes de negocis tenia afecció a Bellaterra.
Varem dicidir que aquest solar era el que ens convenia. Iniciarem les visites als directius del Foment a la Rambla on encara hi continua el domicil-li social. Despres de negociacions que no cal repetir i no recordo gaire, el Foment ens va donar permis per a la utilització d’aquell solar amb una carta i amb la promesa verbal de que si feiem una obra de certa importancia ens donarien meş seguretat per el futur. Des d’el primer moment varem tenir el suport d’en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra.
En possessió del permis d’ocupació varem començar inmediatament les activitats. Erem pocs pero ben avinguts.
Segidament varem constituir unes comissions de nois i noies per tal de fer socis i demanar auxili econòmic. La primera quota va esser individual per a tots els de mes de divuit anys i de quinze pessetes l’any.
No oblidant la questiò jurídica varem constituir la societat Sport Club Bellaterra, varem redactar els estatuts en català, segons la moda del moment i després, presentats al govern civil, foren aprobats. Es va celebrar la primera Junta General de Socis, la qual declarà constituida la societat i procedí a anomenar la primera junta directiva, que si no recordo malament va quedar formada per en Conrado Llorens Suqué, com a President, Climent Vidal Solà, com a tresorer, Artur Vidal Solà, com a Secretari i com a vocals Maria Lluisa Fabregas Rovira, Merce Llorach, Josep Maria Miralpeix i encara que no ho recordo clarament, segurament el quart vocal seria en Ramon Grifé. Llevat del President en Conrado Llorens, els altres no passavem dels vint anys. Es varem reunir una primera quarentena de socis, pero com eren socis individuals, cada familia en tenia dos o tres.
Aquest va esser el començament del Club. Com que a les hores la majoria erem estiuejants passat setembre venia una llarga hivernació de la qual no ens despertavem fins al proper estiu, amb un breu periode durant les festes de pascua. Les següents aventures van co- rrespondre l’any 1935, que ya us contaré.

(4) L’any 1935 va ésser el de la consolidació del Sport Club Bellaterra. Un estiu d’activitats vertiginoses pels iniciadors y seguidors.
Com he dit abans, el Club va ésser promogut pels joves. Entre els grans hi havia tres positures: una era neutral, a l’espectativa; un altra recolzava les seves activitats i la tercera i potser la més important, netament contrària.
Per què? Per un fenomen mental que vaig trobar de nou uns anys després. El motiu de l’oposició era el següent: en aquell temps Bellaterra no tenia esglesia; un departament dels baixos de L’Hostal Sant Pancràs era utilitzat com a capella. Era una posició gairebe majoritaria que la qüestió mes primordial per Bellaterra era gaudir d’una Esglesia pròpia i per tant tota altre activitat que restás atenció econòmica a la inciativa de la Comisió Eclesiàstica era nociva i pertorbadora als interessos espirituals de la comunitat. Malgrat aquesta actitud, la joventut d’aquell temps continuà amb els seus propòsits, que ja eran imparables.
Proseguiren els tractes amb la societat urbanitzadora, per que uns del arguments que retreient els refractaris era que fer unes despeses en uns terrenys que solament gaudiem a precari equivalia a tirar els diners al fons del mar. Així es que després de nombroses reunions amb els administradors del Fomento de la Vivienda Popular S.A. varem arribar a l’acord pel qual la societat urbanitzadora ens vendria un àrea cuadrangular de l’illa ajardinada situada devant de la plaça del Pi, equivalent al lloc on avui hi ha la pista de tenis, la piscina i el xalet, pel preu de cinc-centes pessetes però al mateix temps ens feien donació d’una quantitat igual. Solament faltava signar l’escriptura pública devant de notari per perfeccionar aquest acord tan favorable. Però com passa sovint, aviat ens varen caure a sobre unes gaIledes d’aigua freda. Els savis de la contrada ens digueren que el conveni era una presa de pel; deien que aquells terrenys ja no eren propietat del Foment de la Vivienda sino que pertenyien a l’Ajuntament de Cerdanyola, per que la societat urbanitzadora n’havia fet donació al municipi al fer-li traspás dels carrers de la urbanització.
Davant d’aquesta objeció i d’acord amb la Junta del Club m’en vaig anar a Sabadell per examinar el Registre de la Propietat on vaig comprobar que els terrenys pertenyien i estaven inscrits al Registre de la Propietat de Sabadell a nom del Fomento de la Vivienda. Ho vaig comunicar seguidament a la Junta i als objectors, però quina va esser la nostra sorpresa quan ens varem reunir de nou amb els administradors del Fomento per tal de senyalar dia i hora per atorgar l’escriptura pública devant de notari, d’acord amb las bases abans dites, que ens reberen malcarats, ens retregueren la nostra falta de confiança, desconfiavem de la seva paraula, des del moment que haviem anat al Registre de la Propietat per comprobar si realment era propietaris del terreny. De moment va quedar en suspens l’atorgament de l’escriptura pública. Algún bon veí de Bellaterra havia fet arribar els administradors del Fomento de la Vivienda la meva anada al Registre de la Propietat.

(5) Ens calia un local social per les tertulies, reunions, festes i secretaria. Com que no hi havia possibilitat de llogar-ne cap, per les característiques pròpies de Bellaterra es va fer inevitable pensar en la construcció d’un xalet dintre dels nostres terrenys.
Després de cavilacions, projectes i negociacions varem arribar a un acord amb el contractista Tomàs Llorens, de Sant Cugat, per tal de construir el local a la part alta del solar que dona al carrer Lluís Ábalo i a on encara hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i set o vuit de llargaria, anunciant la societat urbanitzadora. El cost seria d’unes sis mil pessetes i en pagariem dues mil al moment de signar el contracte i dues mil mes cada any fins a la cancel·lació del deute. Mentre no estés totalment pagat el contractista es reservava dues canonades de l’interior per posar-hi unes vitrines destinades a la seva propaganda.
L’edifici no es va acabar fins al següent any 1936 i la malaurada guerra civil de 1936 va impedir la seva total adequació. Avui dia el xalet està inclòs dintre del conjunt de construccions que formen els locals del Club Bellaterra. Per localitzar-lo es pot concretar que és la part que es troba a l’esquerra, entrant per la porta que dóna al carrer de Lluís Abalo, menys la sala que dóna a la piscina i els locals utilitzats com a sala de jocs i secretaria, de construcció posterior. La sala de joc i secretaria corresponen a la primitiva central telefònica de Bellaterra.
L’ex-president Conrado Llorens Suqué va fer donació del llum que hauria penjat del centre de la sala del xalet i els senyors Salsas, Sorjus i Vidal Pons varen regalar el mobiliari, format per unes taules, cadires i sillonets de vímet. Tot va desaparèixer el 1936, gairebé abans d’estrenar-se. Com anècdota curiosa explicaré el motiu de la donació del mobiliari. El Sr. Salsas era propietari i soci del Club, tenia un plet important del qual no en recordo les circumstàncies i n’era advocat el Sr. Sorjus, propietari d’un solar a Bellaterra, i n’era procurador el meu pare Climent Vidal. Els tres varen acordar que si el plet es guanyava, regalarien per parts iguals el mobiliari del Club. El plet es va guanyar i cumplint la promesa varen fer la donació de les cadires, taules i sillonets. Acabada la guerra civil de 1936 encara en quedaven dos o tres cadires i sillonets, que suposo que per la ruïna i desgast natural del temps van desaparèixer.
La qüestió econòmica és sempre angoixant a totes les societats i encara més a Sport Club Bella-Terra, de nova planta i amb pocs socis. Vàrem recórrer totes les cases i famílies de Bellaterra demanant donacions i afiliacions. Es també anècdota curiosa que el Sr. Alexandre Pon, estiuejant i llavors propietari d’una tenda de queviures a Barcelona anomenada La Holandesa, ens va regalar un pernil magnífic amb el qual vàrem organitzar un sorteig. Les noies feren un treball prodigiós venent números de la rifa del pernil. Crec que la Carme Ábalo, llavors un marrec de set o vuit anys, va batre el record de vendes. D’aquell pernil en sortiren sis-centes pessetes. Ho dic de memòria, doncs no queden antecedents. Les festes es feien, com sempre, a l’Hostal de Sant Pancràs, de les quals ja en parlaré breument més tard, però nosaltres voliem fer-ne una en el Club, com inauguració, i que fos sonada.
Fa tants anys que no puc recordar-ne tots els detalls. La festa va ser un ball de nit, de gala, com es deia aleshores. Es celebrà dintre de la pista de tenis i com que el terra encara era de fang i hauria resultat difícil la balleruga, vàrem llogar i col·locar una catifa, com les utilitzades en els envelats, sobre la pista de joc. Com a música teniem un gramòfon -o potser gramola- i un piano de manubri, que vàrem llogar a Sant Cugat.
Vàrem organitzar el servei de bar, preparat i servit per nosaltres mateixos. Recordo que amb cada bitllet d’entrada hi anava comprés una anella de filferro i després va servir per que a la mitja part i ti tancat dintre d’un cercle de cadires, els titulars poguessin caçar un ànec, que vam deslliurar dintre d’aquesta tanca improvisada. El que va encartar-lo amb l’anella, se’l va emportar.
La festa va ser un èxit clamorós. Va durar fins a la matinada i podriem dir que hi varen participar tots els bellaterrencs, amb famílies, amics i convidats. Llavors era costum entre les colònies d’estiuejants una certa solidaritat recíproca. Nosaltres anàvem algunes vegades a Cerdanyola, Sant Cu- gat i Valldoreix, principalment, i gent d’aquests pobles venia també a Bellaterra. Molts teniem amistats escampades en aquestes colònies d’es- tiuejants.
La festa va acabar molt bé, però les escurrialles varen tenir un final tragicòmic.

(6) Acabada la festa un grupet format per dos amics meus de Barcelona, en Conrado Llorens, en Vicents Cots, el meu germà Climent i jo vàrem con- venir coronar la nit fent unes serenates a les noies de Bellaterra. Els dos amics acompanyants eren en Manolo Martinez, que segurament alguns veïns recordaran perquè venia sovint i sempre prenia part, anys després, en aquelles fabuloses vint-i-quatre hores de bridge; portava una ensaimada mallorquina i ens la preniem a la matinada. L’altre és en Serramalera, avui metge de Sitges. Les serenates foren horripilants, doncs cap de nosaltres tenia idea ni aptituds musicals. No hi havia altra cosa que pulmons i voluntat. Vàrem recórrer les torres on hi havia noies; ens paràvem una estona fent unes estridents cantúries i quan les noies donaven senyals d’haver-nos sentit passàvem cap una altra casa.
Perquè es comprengui la tragicomèdia esmentada cal recordar dos circumstàncies coincidents i que són totalment dispars i inconnexes.
La primera és la situació de la torre dels Llorach, on férem l’última serenata segons l’itinerari projectat. La seva façana dóna al carrer Bartomeu i sabíem que les noies dormien a la part del darrera de la casa. Si feiem la serenata des del carrer Bartomeu les noies no ens sentirien i solament molestariem els pares i per tant calia anar pel camí de la Font, que passa pel darrera de la casa. L’altra causa detonant és que havien ocorregut els fets que es recorden com del 6 d’octubre de 1936. Companys havia declarat la República Catalana. La Generalitat havia estat canonejada. Suspès l’Estatut de Catalunya de l’any
1932 i tot el govern de la Generalitat a la presó i era governador General de Catalunya un general.
Hi havia doncs en les esferes oficials i en alguns sectors de la població un ambient força anticatalanista. No us impacienteu, amics, que la relació,
és molt concreta.

(7) Tornant a la facècia que recordo, quan va arribar el torn a les noies Llorach ens vàrem ficar pel cami de la Font fins arribar a la part del darrera de la torre. La casa i jardí queda per de sobre del nivell del cami, per aquest motiu vàrem creure que seria millor pujar a la paret que forma tanca amb el carrer fent servir la teulada de l’automòbil del Martinez com escala improvisada. Dalt de la paret i agafats a la barana, formada per pilans d’obra i tubs de ferro, començarem les nostres estridents canturies.
Quan les noies Llorach, des de la casa, ens varen donar mostres que ens havien sentit, vàrem acabar la nostra representació musical. La retirada fou funesta, amb tan mala sort, que és quan va començar la tragicomèdia esmentada.
Els sis cantaires vàrem baixar al camí de la Font alhora i agafant-nos a la barana per posar el peu sobre la teulada del cotxe. La barana no resistí aquesta força col·lectiva d’atracció cap enrera i va caure sobre l’automòbil i sobre nostre. No va haver-hi cap ferit greu però tots en sortirem una mica colpejats. Això acaba amb la nostra eufòria i cadascú tornà a casa seva amb la cua entre cames; naturalment pensant que l’endemà hauríem de visitar els pares Llorach per disculparnos.
L’endemà el meu germà i jo varem anar a veure el Sr. Llorach plens de recança però tinguérem una inesperada sorpresa. Poc abans s’havia presentat la Guàrdia Civil cercant els malfactors per- que havia rebut des de Bellaterra una denúncia delatant a dos advocats separatistes, que davant d’un escamot, havien assaltat la torre dels Sr. Llorach. El Sr. Llorach va desmentir a la Guàrdia Civil els fets denunciats i a més els hi va dir que estava satisfet que l’hi havessin enderrocat la barana perquè això volia dir que tenia unes filles guapes. Va ser molt amable, va preocupar-se de la nostra salut i continuà la bona amistat que sempre han tingut les nostres families
La Pista de tenis esdevingué un èxit, potser perquè no teníem res més per passar l’estona, si no era anar a passejar per l’estació a veure passar els trens i la gent que arribava o bé reunir-nos en un bosquet o fer algunes caminades per les rodalies.
Diàriament es jugava al tenis, principalment a les hores de la tarda i també la pista es converti en lloc de reunió, asseguts en uns bancs de fusta que havíem col·locat al costat de la pista. Encara que a l’any 1935 era relativament jove, el jugador més gran que recordo fou l’avi Tamburini. Vull remarcar alguns socis especialment addictes al Club, com el bon amic Josep Maria Negre i Balet, que passava l’estiu a la torre que ara és propietat del Sr. Sòcrates Treceño. Persona d’una bonhomia extraordinària, propietari d’un cavall, un burret i una tartana en les quals tots havíem muntat o passejat alguna vegada. En Joaquim Casolà i Cerdà i la seva muller, persones de gran gentilesa i un fidel particep en els càntics eclesials. En Frederic Roda Ventura, un prohom de la Lliga Regionalista, i fundador juntament amb en Batista Roca i Pompeu Fabra de la societat Palestra. El Sr. Platero i la seva dona Doña Conxa, amb un automòbil ja vell en aquella època i metge de la policia; quan es posà la primera pedra a l’església de Bellaterra, en aquest mateix any 1935 que comento, en un acte presidit pel Bisbe Irurita, en fou padrina. En Gonzalo Bosch Bierge, polifacètic, dibuixant, editor d’una revista culinària i conegut dintre de la galàxia intellectual per el seu Quixot, totalment manuscrit en lletres gótiques i cada pàgina adornada amb vinyetes policromades. En Lluís Ábalo, també incondicional del Club anys després, President i patriarca de Bellaterra i en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra i que des del primer moment en va ser un ferm puntal.
Com he dit abans, el club va ésser iniciat pels joves perquè en quedi memòria us en parlaré breument, remarcant que alguns ho feren en contra de l’opinió dels seus pares. Començant per les noies i sense que l’ordre vulgui dir altra cosa que l’aparició dins la meva me- mória, faré esment de les germanes Maria Lluïsa i Paquita Fàbregas Rovira, les dues germanes.

(8) Mercè i Juanita Llorach, les germanes Carme i Mercè Ferrer, les germanes Agueda i Angelina Bosch, les germanes Sara i Fina Roca, nebodes d’en Bosch Bierge i una d’elles casada amb en Martinez Hidalgo, fins fa poc director del Museu Maritim de Barcelona, la Maria Rosa Novas, la Frasquita Camps, una neboda dels Platero i alguna altra.
L’estol de mascles, com es diu avui, estava format per en Conrado Llorens Suqué, que venia amb els joves encara que era més gran i després matrimonià amb la Mercè Llorach, en Josep Mirapeix, el millor tenista, estudiant de medicina i estiuejava a l’Hostal amb la seva mare, els germans Grifé, en Ramon i l’Antoni, ja que el més gran en Francesc tenia promesa i venia poc; els germans Camps, en Rafael i en Lluís; l’Agustín Uribe, que després es va casar amb la Maria Lluïsa Fàbregas, en Vicents Cots, el meu germà i jo i algun altre que formaren l’orquestra juvenil que va posar en solfa el Club Bellaterra. També vull recordar les criatures d’aquella època, doncs d’aquella munió n’han sortit unes nissagues que ara formen la base sòlida de Bellaterra. Agrupant-los per families recordo la niuda dels Roda Ventura, en Frederic, la Isabel, Maria Lluïsa, Pepa i una cinquena noia que no puc recordar el norn. Els nois Tamburini, en Josep i l’Antoni, doncs en Laureà, el més gran ja treia una mica el nas amb els més grans. Les noies Buigas, Núria, Maria Rosa i Montserrat i el seu pare, editor del T.B.O. i un anecdotari vivent i la seva conversa una delicia; la Maria Rosa Fàbregas, la més petita de les tres germanes, que anys després es va casar amb en Frederic; els nois Casolà, amb en Joan en Joaquim i la María José i algun altre de més petit. La noia Dencas, posteriorment casada amb en Jesús Gómez; els nois Loran, l’Alfons i en Victor i altres de més petits. La Carme Ábalo, que es va casar més tard amb en
Rovira Beleta i el seu germà Lluís; en Lluis Grifé, el més petit de la família, un marrec de sis o set anys que va tenir l’honor de ser elegit “Mister Bellaterra”, i en Pepe Cots, germà petit d’en Vicents, casat després amb l’Antonia Duran. Com podeu veure de tot aquell estol en varen sortir unes nisagues bellaterrenques, com les Roda- Fàbregas, Uribe-Fabregas, Llorach-Martinez, la numerosa tamborinada procedent dels germans Josep, Antoni Laureà, Rovira-Ábalo, Gómez- Dencas, Cots-Duran i potser a extingir la nisaga dels Vidals, doncs el meu germà Climent l’any 1941 va marxar de Bellaterra.
Parlaré breument de la vida social d’aquells dies. El centre n’era l’Hostal de Sant Pancràs i n’era promotor el seu propietari Sr. Bartomeu.
L’Hostal era més petit de com el veieu ara però substancialment amb la mateixa configuració. A la planta baixa hi havia el restaurant i als costats una barberia i una tenda de queviures. Al primer pis hi havien els pissets, que ara en diríem departaments. Molts dels estiuejants de Bellaterra, abans de fer-se les respectives torres, havien començat com a llogaters dels pissets de l’Hostal. En recordo les famílies Fàbregas, Llorach i Grifé. El matí dels diumenges i festius hi havia reunió a la terrassa de l’Hostal, sortint de missa. La CapeIla estava en el mateix edifici però a la part del darrera. S’hi reunien grans i petits per fer el vermut, com es deia aleshores. També era lloc de reunió de set a nou del vespre, quan els pares tornaven de Barcelona.
Els dissabtes a la nit s’hi organitzaven algunes festes de diversa mena a les sales de l’interior. Una nit era una orquestrina, altres vegades varietats amb ballarines folklòriques o no, jocs de mans i mags, i també recordo que una nit hi va haver-hi una actuació de varietats, però amb gran consternació d’alguns estiuejants va resultar que entre els artistes predominaven els que avui en diuen benèvolament gays i llavors tenien un nom més determinatiu.

Sovint es feien sopars que podriem dirne comunals. Alguns tenien una motivació especial i gairebé inverosímil però que mostra el sentit de l’humor d’aquella generació fundacional. S’atorgava a algun prohom de Bellaterra un titol especial com els de Batlle, Governador i també el de Capità General amb el lliurament de les corresponents insignies. Entre altres recordo els Srs. Fabregas, Grifé i Camps, com titulars d’ ‘alguna d’aquestes distincions.

I com a recordança d’aquells benemerits colonitzadors que varen promoure i sostenir el Club, relacionaré el nom dels socis de l’any 1935, trets de la Revista Sport Club Bellaterra, aparegua al juliol de 1936 i de la qual solament en va sortir el primer número.

Lluis Ábalo, Lluis Ábalo, junior, Carme Ábalo, Ramon Grifé, Anton Grifé i Lluis Grifé, Conrado Llorens Suqué, Josep Maria Mirapeix, Lluis Rovira, Climent Vidal Pons, Climent Vidal Solà, Artur Vidal Solà, Alfons Loran, Josep Tamburini, Mercè Llorach, Juanita Llorach, Anton Diaz, Maria Lluïsa Fàbregas, Paquita Fàbregas i Maria Rosa Fàbregas, Tomás Llorens, Sara Roca, Fina Roca, Empar Bosch, Josep Cabot, Matilde Vidal, Manuel Vidal, Narcis Rovira, Josep Maria Negre Balet, Casimiro Cots, Moisés Llorach, Angel Sampion, Frédéric Roda Ventura, Agueda Bosch, Angelina Bosch, Joaquim Casolà Cerdà, Gonzalo Bosch Bierge, Isabel Segura Torres, Montserrat Noguera Salsas, Alexandre Pont, Antoni Rossi, Frasquita Camps, Núria Campa, Mercè Ferrer, Carmen Ferrer, Josep Lluis Pérez, Manuel Salsas, senyora Salsas, Rafael Camps, Lluis Camps, Ricard Llorens i Josep Antoni Llorens.

Font: L’Esquirol del Vallès (números 1 A 8), Artur Vidal Solà