Barcelona, 11 de setembre de 2026
Bellaterra, 10 de setembre de 2026
“Des del pasat dia 7 de setembre, la connexió amb Barcelona i la UAB té una freqüència de pas de 5 a 10 minuts en hora punta i 200 expedicions diàries amb parada a Cerdanyola“.
El Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica reforçarà, a partir del proper 7 de setembre, el servei de la línia d’autobús e3, que connecta Barcelona, Cerdanyola del Vallès i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb l’objectiu de donar resposta a l’increment de la demanda i fomentar una mobilitat més sostenible.
La principal novetat per a les persones usuàries de Cerdanyola és que 60 expedicions diàries més tindran parada al municipi. Així, en dies lectius a la UAB, la línia oferirà 218 expedicions diàries, de les quals 200 tindran parada a Cerdanyola, amb una freqüència de pas d’entre 5 i 10 minuts en hora punta.
L’increment del servei és fruit d’una reestructuració de les expedicions. D’aquesta manera, algunes de les expedicions que fins ara feien el trajecte directe entre Barcelona i la UAB passaran a fer parada a Cerdanyola, reforçant especialment la connexió entre el municipi i Barcelona. Alhora, es manté una part de les expedicions directes entre Barcelona i la UAB en les franges de més demanda, amb deu expedicions d’anada i vuit de tornada en hora punta.
La directora general de Transport i Mobilitat de la Generalitat, Susi López, ha destacat que la línia e3 és una de les que presenta més demanda a Catalunya i que el reforç respon a la necessitat d’adaptar l’oferta a l’ús real del servei. “El que fem és incrementar la freqüència d’aquesta línia i disposar d’un autobús cada 5 o 10 minuts a les parades de Cerdanyola”, ha explicat. López també ha posat en valor el treball conjunt entre les diferents administracions i l’empresa operadora per definir el nou servei. En aquest sentit, ha assenyalat que la reestructuració dels horaris també busca millorar el compliment de les freqüències i els horaris previstos.
Per la seva banda, la regidora de Transport i Mobilitat de l’Ajuntament, Conchi Martínez, ha valorat positivament el reforç, tot assenyalant que la seva incidència es podrà valorar amb més precisió a mesura que el nou servei entri en funcionament. “Donem un pas més en la mobilitat que Cerdanyola necessita i que Cerdanyola es mereix”, ha afirmat. La regidora ha remarcat també el treball mantingut durant els darrers mesos amb la Generalitat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’empresa operadora per traslladar les incidències, queixes i necessitats expressades per la ciutadania. “Aquest segon pla de xoc l’hem treballat conjuntament i esperem que representi un canvi important per a les persones usuàries”, ha afegit.
La línia e3 és una de les que registra més demanda del transport públic per carretera a Catalunya. Durant el 2025 va transportar 2.030.835 viatgers, i la seva oferta ja es va reforçar el 22 de setembre de 2025.
El nou increment forma part del segon Pla de xoc del bus interurbà impulsat pel Govern de la Generalitat, que té com a objectiu ampliar l’oferta de transport públic en aquells corredors on l’increment de la demanda fa necessari reforçar el servei.
En el cas de l’e3, el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica hi destinarà una inversió anual de 304.157,54 euros.
El reforç de l’e3 es complementarà amb l’oferta ferroviària de la línia R7, que recuperarà el servei a partir de l’11 de setembre, ampliant les alternatives de transport públic per als desplaçaments entre Cerdanyola, Barcelona i la Universitat Autònoma.
La línia e3 està operada per Sarbus, del Grup Moventis, i el reforç s’ha definit a partir del treball conjunt entre la Generalitat, l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la UAB i l’empresa operadora.
Font: Ajuntament de Cerdanyola
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Transport públic |
Bellaterra, 10 de setembre de 2026
“La justícia espanyola té un greu problema afegit: els ciutadans cada cop se senten més ben representats pels magistrats i tribunals europeus que pels nacionals”. ANTONIO FRANCO ESTADELLA, 16 gener 1920
ANTONIO FRANCO ESTADELLA✍️No m’ha sorprès res que l’últim ministre designat per Pedro Sánchez hagi estat el de Justícia. Primer va decidir les peces–clau que necessitava perquè continuessin acompanyant-lo. Després va quadrar les servituds del que li suposarà viure en coalició amb Podem. A continuació va buscar solucions –persones, carteres, enfocaments dels departaments– per a les prioritats que vol encarar a la legislatura (l’estabilitat econòmica, la contrareforma laboral, la lluita ecològica, persistir en el desenvolupament de llibertats…). I després de reservar-se per a ell com a carteres pròpies la qüestió catalana i llimar la irregular rereguarda que té darrere seu al PSOE, li va arribar el torn al gran moll d’aquesta etapa de govern: la qüestió judicial.
“Les institucions que dirigeixen la nostra Justícia són el problema internacional d’imatge i de fons d’Espanya”.
Europa dissenteix de la nostra antiquada, ineficaç i molt polititzada justícia. Trinxera favorita i poderosa de l’ala sociològicament més conservadora del país, l’estructura de cooptació del Consell General del Poder Judicial (ens que a més escull els magistrats del Tribunal Suprem) ha afavorit la persistència de criteris retrògrads molt allunyats dels que predominen en la justícia de la UE. Ha estat així fins i tot en les etapes en què Espanya ha tingut governs progressistes. El nostre país va viure en el passat un problema religiós que va frenar dràsticament la seva liberalització, després va patir un problema militar que va endarrerir l’adveniment de la democràcia, i ara ha de resoldre el problema judicial que planta cara a la modernització de les estructures socials i polítiques. Actua com els àrbitres partidistes que assenyalen fores de joc encara que el VAR demostri que són erronis.
La justícia espanyola té un greu problema afegit: els ciutadans cada cop se senten més ben representats pels magistrats i tribunals europeus que pels nacionals. En el seu desconcert, el poder judicial demana al vicepresident Pablo Iglesias «responsabilitat institucional». Sembla una broma si es té en compte que la renovació del CGPJ està bloquejada per obstruccionisme del PP des que aquest partit va deixar de ser majoritari. El president Carlos Lesmes té caducat el mandat des de fa més d’un any.
Sánchez ha escollit un ministre de Justícia pensat per a aquesta transició que no van saber coronar ni Felipe González ni Zapatero ia més ha situat Dolores Delgado, que com a ministra va aconseguir racionalitzar les qüestions que envoltaven el judici del ‘procés’ i desenterrar Franco de la Vall dels Caiguts. Vol que contribueixi a modernitzar la Fiscalia ia homologar el nostre sistema judicial al de la resta de democràcies europees. Aquest serà el pols més delicat que ens espera en els propers quatre anys.
Font: Antonio Franco, Un gegant del Periodisme, Vaixells de Paper, Pag.179-180, Col·legi de Periodistes de Catalunya,
Arxivat a Bellaterra |
Bellaterra, 10 de setembre de 2026
“Més enllà de l’interès contemporani pels aspectes més enigmàtics de la civilització egípcia, el llibre ofereix una aproximació rigorosa als textos que van configurar la seva tradició religiosa i cultural”.
El Servei de Publicacions de la UAB ha editat el nou volum La literatura religiosa del antiguo Egipto (2800 a. n. e. – 1000 d. n. e.), d’Antonio J. Morales Rondán, professor del Departament d’Història i FIlosofia de la Universitat d’Alcalá. El volum va ser presentat el 9 de setembre passat a l’Hotel Exe Campus de la Vila Universitària en el marc del VIII Congrés Iberoamericà d’Egiptologia, organitzat per l’Institut d’Estudis del Pròxim Orient Antic (IEPOA) de la UAB.
Submergir-se en aquesta obra és explorar un llegat que encara avui sorprèn i reflexiona.
L’obra convida a explorar les relacions entre allò sagrat, allò màgic i allò humà a través de catorze estudis que abracen un període de gairebé quatre mil anys, des dels Textos de les Piràmides fins a l’època copta. El volum reuneix composicions funeràries, himnes, cosmografies i tractats medico-rituals que permeten comprendre els complexos sistemes de pensament de l’antic Egipte, profundament arrelats en la relació entre els éssers humans, les divinitats i el cosmos.
Més enllà de l’interès contemporani pels aspectes més enigmàtics de la civilització egípcia, el llibre ofereix una aproximació rigorosa als textos que van configurar la seva tradició religiosa i cultural. Alhora, convida el lector actual a reflexionar sobre els mecanismes rituals, la negociació amb l’invisible i el poder de la paraula escrita.
Amb aquesta novetat, el Servei de Publicacions de la UAB continua ampliant un catàleg que compta amb altres obres de referència en l’àmbit de l’egiptologia, com Escrituras, lengua y cultura en el antiguo Egipto i els volums del 5 al 9 de la col·lecció Aula Aegyptiaca Studia.
Mes informació:
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Cultura |
Bellaterra, 7 de setembre de 2026
“Em sap greu per Alemanya, que és un país que estimo i admiro, i per Europa, que és un projecte pel qual val la pena lluitar sempre, a les verdes i a les madures”. CARLES PUIGDEMONT
CARLES PUIGDEMONT ✍️ La indiscutible victòria de l’AfD a Saxònia-Anhalt és fruit d’una llarga cadena d’irresponsabilitats en la qual tothom té una part de la culpa. La notícia em sembla una tragèdia. El seu objectiu és la substitució de la democràcia per un model postdemocràtic amb menys deliberació, més autoritarisme i més violència social; que passi per semblar molt més eficaç en la gestió dels problemes sense haver-se de preocupar de minories, dissidents, drets fonamentals i altres “obstacles” que frenen el progrés. El model xinès. El model de Trump. El de Putin. Però també el d’aquells governs democràtics que en els darrers anys han endurit les seves legislacions sobre seguretat nacional per permetre pràctiques autoritàries i contràries a l’Estat de dret; que han negligit els valors democràtics i els han posat jeràrquicament per sota de l’interès del negoci que fan precisament amb països governats per autòcrates i criminals.
El que ha passat a Saxònia-Anhalt és un avís molt seriós. No ho dic pels partits i per les adminstracions que acaben de patir una profunda sotragada (aquesta és la part circumstancial, anecdòtica si voleu): ho dic per la mateixa idea de democràcia, que després de proporcionar dècades de pau i prosperitat a milions d’europeus és objecte d’una calculada estratègia per derrocar-la, precisament ara que presenta símptomes de fatiga i en caldria una regeneració basada en els seus principis, en les seves arrels fundacionals. Perquè qui ha guanyat a Saxònia-Anhlat és un partit l’ètica del qual —si en té— les qüestiona obertament.
No em sap greu per la CDU, que ha demostrat que els principis democràtics li han fet molta nosa i han preferit fer de lacais del postfranquisme espanyol del PP abans d’ecoltar el prec de milions de demòcrates europeus de Catalunya. Em sap greu per Alemanya, que és un país que estimo i admiro, i per Europa, que és un projecte pel qual val la pena lluitar sempre, a les verdes i a les madures.
Font: Carles Puigdemont i Casamajó
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Opinió |
Bellaterra, 6 de setembre de 2026
“Sigui per fer sales, sofregits, amanides, sopes o per consumir sol, queda clar que la seva versatilitat i diversitat fan del tomàquet un dels aliments que tant sí com no ha de ser a la vostra cuina”.
🍅 El tomàquet és un dels aliments estrella de la dieta mediterrània. A més, aquest fruit de color vermell i superfície llisa, molt versàtil i apreciat arreu del territori, és molt recomanable gràcies a les seves propietats nutricionals: és baix en calories, ric en vitamina A i C i aporta una gran quantitat d’aigua al nostre organisme. Un altre dels factors que fa que el tomàquet tingui la seva popularitat és que n’hi ha per a tots els gustos. Existeixen moltes varietats de tomàquet, cadascuna amb un toc diferent que la fa especial.
Avui dia, es pot menjar perfectament un plat de tomàquet sol, perquè “ara es menja com si fos una verdura”. Hi ha varietats que són similars i es poden fer servir per fer la mateixa funció.
És el cas, per exemple, dels tomàquets de branca i els de pera, que es poden fer servir tant per fer un sofregit com per fer una amanida (sempre que sigui sencer i madur). El tomàquet cherry (una varietat menuda i dolça) és un dels més exitosos “és molt bo i amanit és un caramel”.
Quines són les diferències?
Rosa de Barbastro: d’un color rosat i una mida considerable, aquest tomàquet és conegut pel seu gust dolç. És ideal per amanides o també per consumir sol, amb una mica d’oli d’oliva.
Tomàquet de branca: una de les varietats més populars de Catalunya. El tomàquet de branca és ideal per fer en fred, però també per coure a la brasa o al forn.
Tomàquet de penjar: de textura suau i un gust intens, és la varietat per excel·lència del pa amb tomàquet, tot i que també es pot fer servir per preparar salses casolanes. La durabilitat és un dels seus punts forts.
Tomàquet cor de bou: una varietat de mida considerable, és sucós i carnós, amb poques llavors. A causa de la seva potència gustativa, el cor de bou es pot menjar perfectament acompanyat, simplement, d’un raig d’oli d’oliva i un polsim de sal.
Tomàquet blau: aquesta varietat es distingeix pel seu color blavós i fosc. És un tipus de tomàquet ric en antioxidants i amb un gust intens, fet que el fa ideal per fer amanides o plats on aquest sabor pugui destacar.
Tomàquet Raf: amb un gust dolç i intens, el Raf és una de les varietats de tomàquet més valorades. A diferència d’altres tomàquets, el Raf es pot consumir perfectament tot i tenir un color verdós, ja que no significa que el punt de maduració sigui primerenc.
Tomàquet de pebrot: aquests tomàquets tenen una forma allargada, que recorda a la d’un pebrot. Té una textura suau i carnosa, amb molta polpa i poques llavors, i el seu gust és molt dolç. Quan està madur, és ideal per fer una salsa de tomàquet o preparar-lo al forn.
Tomàquet de pera: és carnós i amb molt suc, fet que el converteix en idoni per preparar sopes fredes, gaspatxos o salmorejos. A més, també va molt bé per fer bàsics com sofregits o salses.
Sigui per fer sales, sofregits, amanides, sopes o per consumir sol, queda clar que la seva versatilitat i diversitat fan del tomàquet un dels aliments que tant sí com no ha de ser a la teva cuina. Per aconseguir els millors tomàquets, no dubtis a visitar qualsevol fruiteria dels mercats i deixar-te aconsellar pels seus paradistes. Segur que descobreixes la teva nova varietat preferida!
Font: Mercats de Barcelona
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Bellaterra Gourmet |
Bellaterra, 4 de setembre de 2026
“Però la seguretat s’ha d’abordar abans que els problemes passin o es cronifiquin. Perquè donar seguretat és, sobretot, defensar la vida quotidiana. És poder tornar tranquil a casa, trobar els carrers ben il·luminats, saber que la Policia Municipal té els recursos necessaris i tenir unes normes de convivència clares i respectades per tothom”. JORDI FÀBREGA*
📷 Cedida
Jordi Fàbrega ✍️ La seguretat és una d’aquelles qüestions de les quals sovint només parlem quan alguna cosa falla: quan hi ha un robatori, quan l’incivisme altera el descans dels veïns o quan algú deixa de sentir-se tranquil caminant pel seu carrer a determinada hora.
Però la seguretat s’ha d’abordar abans que els problemes passin o es cronifiquin. Perquè donar seguretat és, sobretot, defensar la vida quotidiana. És poder tornar tranquil a casa, trobar els carrers ben il·luminats, saber que la Policia Municipal té els recursos necessaris i tenir unes normes de convivència clares i respectades per tothom.
I això no és alarmisme. És prevenció, responsabilitat i cuidar la Seu i Castellciutat.
Fa mesos, des de Junts per la Seu vam posar sobre la taula una bateria de propostes perquè consideràvem que calia una resposta més decidida en matèria de seguretat i convivència. Ho vam fer escoltant la preocupació de veïns i comerciants i entenent que l’Ajuntament tenia marge de millora.
Algunes d’aquelles propostes no van ser ateses aleshores. Però quan vam negociar els pressupostos municipals del 2026 vam tornar a situar la seguretat entre les nostres prioritats. I vam ser clars: calia passar de les paraules als fets.
Avui podem començar a dir que algunes coses es mouen.
Aquesta setmana, l’Ajuntament ha aprovat treure a concurs la instal·lació de noves càmeres de lectura de matrícules als accessos de la ciutat, una de les mesures que Junts per la Seu vam incorporar a l’acord pressupostari. No és cap solució màgica —en seguretat no n’hi ha—, però sí una nova eina per millorar la prevenció, controlar els vehicles que entren i surten de la ciutat i facilitar la resposta policial davant de determinats fets delictius.
I no és una mesura aïllada. Aquest juliol hem aprovat finalment una Ordenança Municipal de Civisme, que feia temps que reclamàvem, per establir unes regles de convivència més clares, prevenir conductes incíviques i protegir el descans dels veïns. També s’ha iniciat el procés per reforçar i estabilitzar la plantilla de la Policia Municipal. Perquè podem aprovar ordenances i instal·lar tecnologia, però al final necessitem persones: agents al carrer, amb recursos i capacitat d’actuació.
També hem acordat un pla de millora de la il·luminació nocturna en diferents punts de la ciutat. La llum també és seguretat: millora la percepció de tranquil·litat, facilita la convivència i ajuda a prevenir determinades conductes.
Càmeres, més efectius, normes de civisme, il·luminació, prevenció i seguiment. No hi ha una única mesura que resolgui tots els problemes. La seguretat és la suma de moltes actuacions i, sobretot, de constància.
I hem posat en marxa les comissions municipals de seguretat. A la propera del setembre ja s’incorporaran també entitats i associacions, tal com vam reclamar. Perquè una bona política de seguretat necessita escoltar, compartir informació i avaluar què funciona i què cal corregir.
Càmeres, més efectius, normes de civisme, il·luminació, prevenció i seguiment. No hi ha una única mesura que resolgui tots els problemes. La seguretat és la suma de moltes actuacions i, sobretot, de constància.
Per això no ens conformarem amb anunciar mesures. Ara que l’Ajuntament disposa de més eines, cal aplicar-les amb determinació i aconseguir que els resultats es notin al carrer, especialment durant les hores nocturnes. Aquest és el següent repte i on continuarem sent exigents.
Perquè aquesta és la nostra manera d’entendre l’oposició. Junts per la Seu som el principal grup de l’oposició i la nostra feina és fiscalitzar el govern i assenyalar allò que no funciona. Però entenem la nostra responsabilitat també amb propostes i la recerca d’acord que millorin la vida dels nostres veïns.
Volem ser una oposició útil. Això significa proposar alternatives, negociar quan podem aconseguir coses bones per a la Seu i Castellciutat.
Volem ser una oposició útil.
Això significa proposar alternatives, negociar quan podem aconseguir coses bones per a la Seu i Castellciutat, arribar a acords quan permeten avançar i, sobretot, fer-ne seguiment i exigir que es compleixin.
L’acord dels pressupostos del 2026 no és un xec en blanc al govern municipal. És un acord amb compromisos concrets.
Les càmeres de lectura de matrícules, l’ordenança de civisme, el reforç policial, les comissions de seguretat i la millora de la il·luminació en són alguns exemples.
Encara en queden altres pendents i hi continuarem empenyent.
Perquè la política municipal hauria de servir precisament per això: convertir les preocupacions de la gent en propostes, les propostes en decisions i les decisions en millores que es notin en el dia a dia.
Aquesta és la nostra manera de treballar: proposar, aconseguir i fer complir. Per cuidar millor la Seu i Castellciuta
*Jordi Fàbrega i Sabaté (Portaveu de Junts per la Seu a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell)
Font: Viure als Pirineus
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Opinió |
Bellaterra, 3 de setembre de 2026
“No els rebem com a nàufrags de la persecució dictatorial a qui misericordiosament es llança una taula de salvació, sinó com a defensors aguerrits de la democràcia republicana i de la sobirania territorial, que van lluitar contra la maquinària opressora al servei de la conspiració totalitària universal”, Ignacio García Téllez.
El 13 de juny de 1939 va arribar al port de Veracruz, provinent de França, el vaixell Sinaia, en les planxes del qual de metall es van escriure històries de migrants, de pelegrins, d’expedicions i de “l’escenari d’una història de solidaritat i esperança”, com va assenyalar l’investigador Luis Enrique Moguel Aquino, en els seus metres 599 espanyols que van fugir del seu terrer a causa de la guerra i de la repressió empresa per Francisco Franco.
El 19 de juliol de 1936 l’exèrcit espanyol es va revoltar contra el govern elegit democràticament, cosa que va esdevenir a l’esclat de la guerra civil. El febrer del 1939, després de tres anys de combats, Catalunya, l’últim bastió de la República espanyola, estava ràpida a caure, per la qual cosa es va iniciar el gran èxode: mig milió d’espanyols van travessar els Pirineus fins al litoral mediterrani.
Des del 1938 Félix Gordón Ordás, ambaixador de la República Espanyola a Mèxic, va iniciar gestions davant el govern mexicà per a una possible emigració de republicans espanyols al nostre país, en cas de perdre la guerra. En resposta, Ignacio García Téllez, secretari de Governació, en nom del president de la república, va fer públic que Mèxic acolliria “els obrers del camp, els professionistes i els obrers tècnics que —expulsats per la rebel·lió—, hagin d’emigrar d’Espanya”.
L’asil atorgat als espanyols va ser congruent amb la política, tant interna com externa, del president de Mèxic, Lázaro Cárdenas del Río. Durant la guerra civil, Cárdenas va advocar a la Societat de Nacions per la República espanyola, denunciant les flagrants violacions de la No Intervenció. L’estiu del 1937 va acollir 500 nens espanyols. I el 1939, en conèixer les condicions infrahumanes en què es trobaven els refugiats espanyols als camps del sud de França, va posar en marxa una generosa política d’asil.
Cuauhtémoc Cárdenas, ha referit que “l’exili va ser producte d’una guerra desencadenada pel feixisme internacional que va llançar el seu poder en suport de la reacció interna, que no tolerava que Espanya sortís de l’Edat Mitjana per florir en un règim d’igualtat i llibertats. Va triomfar a Espanya el feixisme internacional també, per la miopia de les als pobles d’Espanya, sinó que van obrir el pas perquè s’ensangés el món, incloent-hi els seus pobles, els de les pròpies potències colonials”.
El vaixell construït en una drassana de Glasgow, Escòcia, batejat com Sinaia, en honor a la població on es troba el castell de Peles, antiga residència de la família reial de Romania, va partir del port de Séte el 23 de maig de 1939 cap a terres americanes. Hi venien fotògrafs, dibuixants, pintors, científics, miners, agricultors, ramaders, paletes, artesans, empleats, comerciants, metges, advocats i professors. Tots combatents de la llibertat i defensors del govern legal i democràtic de la Segona República Espanyola. Alguns noms que podien llegir-se a la llista d’embarcament eren o serien grans intel·lectuals: Pedro Garfias, Tomás Segòvia, Ramon Xirau, José Gaos, Eduardo Nicol, Adolfo Sánchez Vázquez, Manuel Andújar i Benjamí Jarnés. I amb ells, els fotoperiodistes germans Mayo.
Durant el trajecte del Sinaia pel transatlàntic va néixer una nena que va ser cridada Susana Sinaia Caparrós, en honor del vaixell. Es va confeccionar el diari Sinaia. Diari de la Primera Expedició de Republicans Espanyols a Mèxic, a través del qual es va informar els passatgers de les circumstàncies del viatge, es van donar conferències per a orientació de les famílies i coneixement del país que els acolliria.
El butlletí Sinaia referia als seus lectors que l’estada a Mèxic seria passatgera i s’havia de tenir en compte que l’objectiu dels que s’exiliaven era la “reconquesta de la pàtria”, per tant no hi cabien discussions ni actituds separatistes. Amb la qual cosa els espanyols que venien a bord van deixar de banda les seves diferències polítiques. Situació que preocupava l’opinió pública mexicana, ja que es creia que les seves idees podrien perjudicar-la. Tot i això, conscient de la situació, el govern va declarar: “de cap manera es permetrà als refugiats que es dediquin a tasques polítiques mentre visquin al país; i als que ho fessin se’ls aplicaria l’Article 33 Constitucional”.
A la crònica del El Nacional, sobre l?arribada del Sinaia, es va referir: “en punt de les cinc hores (hora de Veracruz) va fer la seva entrada a la badia el vapor francès Sinaia, lluint en els seus pals les banderes de tots els països democràtics. mexicà. El moll oferia un espectacle inusitat, ja que des d’hora els treballadors es van congregar allà, apinyant-se fins a la riba del mar per saludar des de lluny, amb els punys enlaire, als refugiats espanyols.
Font: Arxiu General de la Nació (Mèxic)
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat MEMÒRIA DEMOCRÀTICA |
Bellaterra, 3 de setembre de 2026
“És el moment de defensar la seguretat, la transparència i el dret del poble de Bellaterra a rebre respostes i garanties”.
Veïns i veïnes de Bellaterra i de tot l’entorn de la UAB,
S’ha detectat que s’estan executant obres d’ampliació relacionades amb CRESA. Davant d’aquesta situació, considerem molt important que la ciutadania estigui informada i pugui demanar transparència, explicacions i garanties.
La nostra preocupació és la possibilitat que una instal·lació de nivell 4 pugui arribar a treballar amb virus humans d’altíssima perillositat (Ebola, Marburg, Nipah o alguns coronavirus altament patògens..), alguns dels quals poden ser potencialment mortals i no disposen avui de tractaments específics eficaços. En un entorn tan densament poblat, qualsevol accident de bioseguretat podria afectar no només Bellaterra, sinó també tot l’entorn de la UAB i els municipis veïns.
No ens oposem al coneixement ni a la recerca. Defensem que qualsevol activitat que comporti riscos biològics d’especial consideració ha d’anar acompanyada de les màximes garanties de bioseguretat, control públic i transparència.
La seguretat i la transparència ens afecten a tots.
Per això convoquem els veïns i veïnes de Bellaterra, Sabadell, Sant Cugat, Sant Quirze del Vallès i municipis propers a la UAB a participar en una CONCENTRACIÓ PACÍFICA.
És important remarcar-ho: és una concentració cívica, respectuosa i absolutament PACÍFICA. NO és una manifestació.
Font: Temes de Bellaterra
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat seguretat |
Bellaterra, 3 de setembre de 2026
“Jo crec que en aquest món no hi ha res més odiós que el psc, de debò. Mireu, mireu quin fàstic de cartell imposaran per la Diada. O sigui, tu celebres la teva Diada Nacional, això sí: TOTS els teus símbols han d’estar exclosos del cartell oficial”. ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
Us adjunto el vídeo del dissenyador, i us comento les BARBARITATS NARRATIVES amb les que es vol justificar aquesta porqueria.
Segon 4: “partim de la idea que la Diada es la suma d’identitats plurals”
De debò? Doncs si poses tot d’elements (els dits) escampats, separats i gairebé equidistants entre ells, no sumen res, al contrari. Sumarien si, per exemple, estiguessin tots darrere d’una pancarta reivindicativa, o construïssin un castell humà. (Per citar dues idees) Però el dissenyador no fa res d’això, els disgrega. Es més, en una frase va i es contradiu dues vegades, perquè parla de “identitats plurals” (!!!) Ni identitats i plurals: tots els dits que hi posa son idèntics!!! Si, per exemple, un dit dugués barretina, un altre boina, un altre fos una Drag Queen, un altre una noia marroquina i un noi jueu, i mil coses, i tots darrere d’una senyera, aleshores sí que seria una pluralitat universal, unificada a un punt del planeta darrere la catalanitat, i enfortint-la. Però això ja no seria acceptat pel psc, que pagava, i només busca diluir els elements identitaris.
Segon 6: “…les empremtes construeixen un espai compartit…”
NO. En absolut. Un espai es una cosa, un espai COMPARTIT un altre. T’ho haurien d’haver ensenyat a primer de disseny. Les empremtes del cartell son en un espai, es clar, perquè TOT està sempre a un espai…. Però COMPARTIT implica que aquest espai té algun element que GENERA RELACIONS entre els individus que hi són presents. Per exemple: un parc infantil. El gronxador o el tobogan no son simples joguines, permeten que els nens, i els pares, es comuniquin entre ells, més enllà d’un temps d’oci. I doncs? En aquest sentit, quin espai compartit hi ha al cartell? Cap. Es relacionen o comuniquen, les petjades? NO. Son estaquirots sense caràcter. Fins i tot uns bolets estàtics al bosc tenen més vida que això, molta més.
Segon 14: “…ho vinculem a la idea de memòria…”
Però quina memòria, tros de carallot, quina memòria hi veus tu al cartell???? El concepte de Memòria obeeix a una equació bàsica: passat + records = memòria. Però en el teu cartell no hi ha RES d’això. NO hi ha passat, NO hi ha memòria. Hauries pogut incloure estampes del passat català, dels seus personatges, moments, de tot. Doncs no, res de res.
Segon 22: “…treballem amb aquesta suma de petites identitats…”
Torna-hi… Ho sento molt noi, però vist des de lluny aquestes empremtes poden ser dits (els dits son vermells?) o compreses fetes servir. Les empremtes que fas servir no tenen RES que els identifiqui com a identitats. Els cartells, normalment, es veuen des de la distància. I vistes de lluny aquestes taquetes vermelles i allargades més aviat semblen tifes d’un malalt que caga sang.
Entre els segons 23 i 45 no diu res. Es reitera i fa servir llocs comuns. I acaba:
Segon 49: “…volíem crear un lloc on tothom se senti representat i tothom hi càpiga”.
Doncs jo no em sento representat, més que res perquè en el cartell no hi ha res on m’hi pugui sentir representat, és àton, erm i sense emocions, quan la Diada es carrer, reivindicació, lluita i conflicte, i això és bo, perquè només el conflicte fa avançar la vida i la humanitat, i Catalunya. T’imagines què en pensaria un defensor del 1714??? AIXÒ ES EL QUE COMMEMOREM, TITA FREDA, UNA LLUITA A MORT PER LA LLIBERTAT, concepte central de l’11/S que en el cartell s’evapora fins a límits grotescos.
Però és que, a més, us puc assegurar que un cartell fet amb EMPREMTES DACTILARS hi ha un grup de gent aquí difícilment representarà mai: als fitxats per la policia. Conec un vell combatent antifranquista que ja ha demanat el cartell com a paper de water.
En definitiva, la semiòtica del cartell té tres eixos:
-A: NO existim com a col·lectiu, sinó com a individualitats aïllades, que, per cert no es comuniquen entre elles (Mira que costava poc posar una empremta abraçada a una altra, una empremta petita a coll-i-be d’una de més gran, tres empremtes anant de bracet… No, tot es fred, distant, anònim i amorf)
-B: NO tenim història ni símbols comuns, que esborrem del cartell. De fet, NO tenim símbols, segons aquest cartell
-C: NO tenim dret o necessitat a diferenciar-nos de ningú, per què aquest cartell podria ser de la Diada o d’un festival de l’orquestra municipal de Badajoz, on, per cert, Illa es veu que necessita anar-hi per celebrar l’11 de setembre… De debò: l’autoodi d’aquest personatge nefast ja frega el deliri.
Fixeu-vos que tot és en clau NEGATIVA. Bé, perquè aquesta es la relació que el psc manté amb Catalunya. Intenten dissimular-ho, perquè la seva estratègia liquidacionista es basa en el vell principi repressiu borbònic: “Que se haga el efecto sin que se note el cuidado”. Però es que son el que son. No passa ni un dia, ni un, sense que la identitat catalana rebi agressions. És que ni un. Doncs molt bé, agrediu-nos. No podem evitar-ho. Però si us plau: no ens prengueu per imbècils.
Ah, per cert, algú sap quanta pasta ens ha costat aquest xurro sideral?
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Opinió |
BELLATERRA.CAT 